TRENCAGELS

Hola a tots/es,

Per començar a trencar el gel us explicaré unes pinzellades de qui soc i per que he fet aquest blog. Primerament dir-vos que encara que hem consideri de "lletres",  m'agradaria deixar clar que no sóc ni escriptora ni filòloga, així que el tipus d'escriptura d'aquest blog serà Informal.

Hem dic Mar, tinc 32 anys, vaig estudiar la carrera de Turisme a Barcelona i visc en una petita ciutat (poble gran) de Catalunya. Fins fa uns pocs mesos, pensava que tenia la vida encarrilada i que ja sols hem faltava tenir fills i que ja tot seguiria endavant sense cap més preocupació que anar a fer la compra setmanal i criar els futur fills i nets que hem poguessin venir. Ens aquells moments hem veia recolzada per una feina que no hem desagradava del tot (treballava d'agent de viatges majoritàriament  i també assegurances algunes vegades), tenia un família la qual no canviaria per a res del món (encara que a vegades, com passa en  totes les families, hi ha dies que agafaries i faries les maletes per marxar ben a lluny) i uns amics que sempre que et venia de gust fer alguna cosa, sempre en trobaves algun que també en tenia ganes. En resum, el món era pla, sense gaires canvis i jo anava fent.

Es en l'entrada d'aquest any 2014, on tot allò que tenia tant clar, comença a esdevenir un nou plantejament per a mi! Tot va començar amb que hem van fer fora  d'aquesta feina que us he comentat i on pensava que acabaria treballat-hi eternament...  aquest trencament d'un dels pilars de la meva "còmoda vida" va portar a tenir més temps lliure, més hores sense saber que fer i la necessitat de moments on volies estar sol. Vaig començar a fer cada dia un passeig amb el gos pels voltants d'on visc. Aquests passeigs pels camps i caminets es va anar tornant en definitiva en llargues reflexions internes. La tranquil·litat que hi havia, els paisatges segarrencs i el vent,  feien que em poses a pensar cada cop més. Les preguntes que m'havia fet en el passat, ara mateix ja no eren les mateixes. 

Des de petita sempre havia tingut inquietuds com ara saber com es la gent que viu en aquest planeta, ja que si alguna vegada us heu parat a pensar una mica, arribareu a la conclusió que es un planeta molt i molt gran.Tornant a les inquietuds, sempre m'he preguntat que deu estar vivint i pensant una persona que ara mateix esta a l'altra banda del món... Tindrà la mateixa classe de problemes que podem tenir tu i jo? Ho estarà passat malament com moltes persones que es troben perdudes? tindrà en resum alguna, Reflexió?  

En els moments on me sentit una mica perduda a vegades he pensat: Seria tant bo poder agafar i començar a parlar amb alguna persona que realment no coneixes de res i poder-li buidar el pap.. Una mica com tenir  milions de psicòlegs on-line? :-)  Potser alguna vegada us ha passat com a mi, on en situacions en que et sens estrany, abans preferiries parlar de les preocupacions amb un estrany que amb les persones que tens al costat. En definitiva no crec que sigui una cosa tant anormal,  suposo que internament tens la sensació que aquella persona sols escoltarà i intentarà donar-te el seu punt de vista sense haver de patir pel com i el que et dirà. No hi haurà pressió pel mig de cap dels dos. Tant faria,seriem desconeguts, no?..

Tornant a l'explicació de la meva vida, farà 2 dies que he començat un curs per aturats amb gestió comercial i vendes, on tinc un professor que em va dir el primer dia de classe, que ens aconsellava entre moltes lectures i exercicis, començar a fer un diari personal on escriure reflexions com per exemple  Qui sóc? Que sóc? D'on vinc? Què he après?. Aquestes reflexions tindrien la finalitat de fer un viatge en el temps, tornant a la propia infantesa sense necessitat de passar per hipnosis, sols utilitzant la memòria i pensar en aquells moments on anar a l'escola, on jugar al carrer amb els amics i a mitja tarda agafar el berenar, eren les nostres úniques activitats. La qüestió es recuperar mentalment aquest punts on realment et senties feliç i tranquil com per exemple quan...feies tallers de fang? anaves d'excursió pel camp? jugaves a futbol?...  Penseu que tot allo que vam fer i ser llavors, ara ens passa factura (no en sentit negatiu) de fet ho hem de veure com que han sigut les primeres pedres de la construcció de la nostra "casa" anomenada vida. Es un exercici complex que requereix paciència i temps, pero crec que pot ser molt interessant de provar-ho. Us animo a fer-ho. Segurament us sorprendran els resultats. Ja ho seguirem comentant...